Aquesta pàgina ha estat validada.
Elisa, lo que he resolt referent a mi. En quant al teu germà, li destino una certa viuda de la qual m'han parlat avui. I a tu t'entrego al senyor Anselm.
Elisa. — Al senyor Anselm?
Harpagon. — Sí. Es un home reposat, prudent i entenimentat, que no té més de cinquanta anys, i que diuen que es molt ric.
Elisa (fent una reverencia). — Doncs, jo no vui casar-me, pare, si no us-e sap greu.
Harpagon. (escarnint l'Elisa). — I jo, filleta meva, vui que t casis, si no t sap greu.
Elisa (fent una altra reverencia), — Dispenseu-me, pare.
Harpagon (escarnint-la). — Dispensa-m, filla meva.
Elisa. — Sóc molt humil servidora del senyor Anselm; però (fent una altra reverencia), amb el vostre permís, no m'hi casaré.
Harpagon. — Sóc el teu humil criat; però (escarnint altra vegada l'Elisa), amb el teu permís, t'hi casaras aquest vespre.
Elisa. — Aquest vespre?
Harpagon. — Aquest vespre.
Elisa (fent una altra reverencia). — Això no pot ser, pare.
Harpagon (escarnint-la altra vegada). — Això serà, filla meva.
Elisa. — No.
Harpagon. — Sí.
