Aquesta pàgina ha estat validada.
anar a Gènova, per recullir la meva mare algunes despulles d'una herencia destruida; i d'allí, fugint de la barbara injusticia dels seus parents, va venir a París, on no ha fet més que portar una vida de tristor.
Anselm. — Oh Déu! Que es admirable l teu poder! Com fas remarcar que solament tu obres aquests miracles! Abraceu-me, fills meus, i barregeu la vostra alegria
am la del vostre pare!
Valeri. — Vós sou el nostre pare?
Mariagna. — Vós sou el qui la meva mare ha plorat tant?
Anselm. — Sí, filla meva; sí, fill meu. Jo sóc don Tomas d'Alburci, que l Cel va salvar de les onades am tot el diner que portava, i que creient, per espai de setze anys, que tots ereu morts, se preparava, després de llarcs viatges, a casar-se amb una bona noia i començar una nova familia. Veient la poca seguritat que tenia si tornava a Nàpols, hi he renunciat per sempre, i, havent trobat medi de vendre tots els béns que hi tenia, m'he establert aquí amb el nom d'Anselm, a fi d'oblidar les passades penes.
Harpagon (a Anselm). — Aquest es fill vostre?
Anselm. — Sí.
Harpagon. — Així, doncs, ja m pagareu dèu mil escuts que m'ha robat.
