de capella, d'aon ne sortien flors blaves, d'entre la negror de les branques. Al voltant, recolzats sobre la murtra, hi havien uns banquets de marbre, clapejats de taques verdoses i de clarianes de sol, i al mig, d'una fonteta rodona, com una taça de molsa, en brollava un rajolí d'aigua, prim, arc-irisat com un vidre, que cantava, al caure a la taça, una cançó d'alegria, que l'aigua, allunyant-se fent rodones, l'anava a cantar a n'els lliris que hi havia sobre la barana.
—Que seiem a n'aquet pedriç?—va insinuar l'Estevet, corprès, pot-ser a dintre de tot, per aquella cançó de l'aigua.
—Es molt fúnebre aquí,—va dir ella, que no estava per cançons.—Aném més enllà, que hi ha les oques, i els hi podrèm donar un troç de llonguet.Jo sempre que ving aquí, porto llonguet.
Van seguir el seu parer i el seu camí, i quan van ser aprop d'un safreig van trobar, a més de les oques, una font i una barraca de fusta, aont hi venien aigua i anís.
L'Estevet en va comprar dugues paperines de les mellors, que li van costar dos quartos, i va obsequiar a les senyores.
Al donar-ne a la Tomaseta, li va venir l'intenció de posar-li un anís als llavis, però ho cregué massa atreviment, per un promès interí qu'encare no s'havia declarat, i, cambiant d'intenció, va tirar el gra d'anís a l'oca.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/99
Aquesta pàgina ha estat revisada.
