S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del general», i, ja avans de passar la porta, Ja verdor, el remor d'aigua i una gran flaire de llessamins aconhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A dintre, van passar per un caminet, arenat am pedres petites i clapejat de petxines blanques, am rengles de boix retallats i enmarcant toies de flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques, i per sota una ñau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar passant la parella, seguida de les ;tres Maries.
Les Maries havien deixat avançar a n'els dos enamorats pera que fessin el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure qu'era el moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos; però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell, allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la verdor, com no n'havia après, no'n sabia.
Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or qu'havien fet les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:
—Tan mateix, sembla que ja cauen les fulles.
—Cada any cauen,—va contestar ella, i van continuar caminant.
Realment, n'havien caigut moltes de fulles. N'havien caigut a braçats, a voliors, a pluja.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/97
Aquesta pàgina ha estat revisada.
