Aixis és que va pensar una declaració, i un' altra, i un'altra, i com que no'n trovava cap de prou perfecta, ho va deixar per l'endemà i va quedar-se dormit. Havia tardat a dormir un quart més qu'els altres dies.
L'endemà, va fer el seu fet; va obrir; va despatxar, va dinar, i aixis que va creure que ja era hora, es va tornar a posar aquell trajo negre, i s'en va anar a casa les Maries. Això sí, es va posar el calçat vell.
Pera poder-se declarar bé, no volia anar encongit.
La Tomaseta ja s'esperava, i al entrar i al donar-li el «buenas tardes», ja les hi va donar am més franquesa; ja se la va mirar més fit a fit; ja no la va trovar tan magra, i fins es va atrevir a dir-li «maca», i ella a contestar: que «moltes gracies» i ell que «no hi havia de què».
Les tres Maries en comandita, havien tingut una pensada. Ja que feia tan bona tarde, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en comptes de passar la tarde en mig d'aquelles parets, podien sortir una estona, i anar «al Jardí del General», que era un jardí que semblava exprés pera dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses pera dir-se: qu'elles, ai!, am lo del hàbit, ja no tenien res que dir a n'aquesta vall de llàgrimes.
La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, s'en van anar cap al Jardí.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/96
Aquesta pàgina ha estat revisada.
