van dar la ma, i ja no's van tomar a mirar més. L' «avui fa bon temps»; el «ja cambiará», «la calor», «el fret», el «vaia, vaia», el «tan mateix», el «si, si», el «com deiem» sense haver dit res, va ser tota la conversa que varen tenir en aquella entrevista.
Sort que les tres Maries, amb una veina despitada que va acompanyar a la Tomaseta, van enraonar, sense dir res, més de dugues hores de corda, i sort qu'ells podien escoltar, i podien anar dient, que «bueno», o si no, ni a n'els sants de la sala, ni a n'el difunt desauciat no'ls hi haurien donat gaire amoino.
Al anar-se'n, ell li va dir:
—Ens tornarem a veure... avans, veritat?
Aquet avans volia dir avans del dia del casament.
I ella va respondre:
—Quan a vosté li vindrà bé, Estevet.
—Demà qu'es festa i surto a la tarde,—li va dir ell arrencantse.
—Doncs demà,—va dir ella arrencada.
I es varen tornar a mirar pera donar-se un darrer repàs i no deixar-se cap detall.
Aixis qu'ella va ser a la porta, les cosines van preguntar-li:
—Què t'ha semblat l'Estevet?
—Pot ben anar,—va contestar ella.
—I a tu?—varen preguntar a n'ell, aixis que van tornar a la sala.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/92
Aquesta pàgina ha estat revisada.
