noia amb una fruició de casadores. Es deia Tomaseta, la noia, segons li van anar explicant; tenia vintitres anys, sense treure-se'n; els mateixos anys que tenia ell, però'ls duia mellor qu'ell; era un pom de flors; una imatge que no més li faltava engreixar-se: escaienta, seria, despatxada, poc enraonadora, serena! Sabia treure'ls diners ni que fossin al banc d'Espanya, i sobretot tenia un dó: unes mans que allò no eren mans, allò eren culleres de plata, que lo mateix feien la bugada, que un brodat al realce d'aquells que volen tanta vista.
L'Estevet anava escoltant i feia una ganyota estranya, qu'elles creien d'aprovació, i era que li feien mal les botes, quan varen trucar a la porta.
Ja era allí. No podia ser més qu'ella, i ho va ser.
L'Estevet, al sentir-la, va alçar-se, ella va entrar am les mans a la falda, i tots dos drets i cara a cara; ell a devant del sofà, els braços penjant, el cap tort, i amb els ulls mig aclucats, i ella al llindar de la porta am dos ullets blaus d'un blau clar, posats en una cara pálida, com dugues agulles de picar clavades sobre un coixí groe, es van donar una mirada que no's podia equivocar. La de l'Estevet volia dir: «Déu n'hi dó, de pitjors s'en crien», i la d'ella «ja t'he pres la mida. No ets tal com t'hauria volgut, però't trovo passador», i un cop vistos es
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/91
Aquesta pàgina ha estat revisada.
