nir mudat: i entre content i concirós, s'en va anar a casa les Maries, qu'es aont havia de anar a vistes.
Pel camí, va volguer reflexionar. Li agradaria? Seria lletja? S'assemblaria a l'estatua? Si per cas no fes pera ell, podria desempellegar-se'n? Es tindria de declarar? No la trovaria declarada?... Però li feien tan mal les bòtes que va deixar les reflexions, i coixejant i com va poguer va arrivar a casa de les Maries.
La noia encare no hi era, i am tres somriures d'intel-ligencia, que volien dir: «Ah bona peça, ja cal que'ns estiguis agrait!», el van fer entrar a la sala de rebre.
La sala era una sala de virtut. A les parets quatre cromos representant quatre sants: Sant Roch, Santa Tecla, Sant Ciprià i Santa Margarida. En un escaparata de caoba, la Divina Pastora amb un remadet qu'els moltons eren de cotó; al costat una capella feta de paper de Bristol, que hi havia dos anys de mans; més enllà un Sant qu'havia estat bisbe i que devia ser Sant Agustí, i al mig de la sala un retrat, que no era cap Sant, però que ho semblava: era'l pare de les Maries (que al cel era), que devia haver estat retratat sense esperances de vida i que tenia una grogor de gloriós benaventurat que feia devoció de veure-l.
Assentat l'Estevet a n'el sofà, les tres Maries, totes alhora, li van anar parlant de la
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/90
Aquesta pàgina ha estat revisada.
