Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/81

quantes dones; i fins a la mitja claror li va semblar que n'hi havia una qu'estava sentada a la falda; no de l'otomana, sino d'un jove.
—Deixa'l paquet aqui sobre,—li va tornar a dir aquella veu.
I ell, res.
—Que no ho sents? Deixa estar el paquet.
Però l'Estevet no'l deixava. Allí, al bell mig de la sala hi havia una estàtua blanca, nua, amb els braços posats enlaire, am la cabellera extesa, amb el front coronat d'eura, amb els llavis tan vius i frescos, que semblaven pintats de rosa i amb una claror de boirina, que li donaven tan misteri, que el noi... estava clavat.
—Que t'agrada aquesta figura?—li va preguntar l'esculptor.
—Un servidor no hi entén, però... si senyor. M'agrada molt.
—Doncs soc jo!—va dir una noia de les que seien, am posat de vanitat còmica.
—Vostè es?—va dir ell, mirant-se-la.
—Si, soc jo! Va dir ella, alçant-se i anant aprop de l'Estevet.—Que trovas que no m'hi assemblo?
—No ho sé,—va dir ell; i quan va haver dit «no ho sé», la mirada li va anar de la nuesa de l'estàtua a la figura del model, i, al comprovar la semblança, que va cercar en lo ignorat, una regada de vergonya li va enrajolar tan la cara, que semblà que totes les venes,