Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/74

filades, i els números tan avinguts, com a n'aquelles planes dels llibres. Després va donar un repaç a n'el género, i com que duia ideies de progrés, va volguer que l'aparador fos una exposició permanent. Mai s'ha vist més fantasia que la d'aquell aparador. Allí piràmides de mitjes, allí el Partenon fet de capdells, amb un botó a cada capdell, com si fos una petxina dintre una bauma de llana; allí rengles de cibelles formant l'escala de Jacob, amb una estrella de panillos que duia una cua de cotó que anava al cap de munt dels vidres, i alli un com de l'abundancia, d'aont en vessaven ganxets, rodets, troques, gorres d'infant, mitjons, i sabates, i bitenes, tan ben combinats els colors, qu'arribaven a enlluernar. Era un aparador que podia exposar-se, sense que desmeresqués dels altres, en una exposició de un Fomento. Després de l'aparador, va apendre d'arreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número i el seu batisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir am les dones de la parroquia; una dotzena de frases que, encare que fossin sempre iguals, mai deixaven de fer efecte. A l'una un «Déu vos guart» am somris; a l'altra, una paraula, però ben dita; a les grosses, un «vostè s'ha amagrit»; ales baixes, allò de «en els pots xics hi ha la bona confitura»; a les viudes un «què s'hi farà», i a totes un ditxo escaient per