havia pogut apendre ni de riure, ni de jugar, ni de tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, pero tot ho feia a mig fer. Si'ls ai- tres cridaven, ell feia chor, pero no més cridant a mitja veu; si tiraven pedres, també'n tirava, pero sense ganes de fer mal, i reculant si podien fer-n'hi. Si jugaven a bales i guanyava, plegava de jugar per no perdre, i quan perdia, per no perdre més. Si feia sol es posava a l'ombra, i si queien gotes se'n anava a casa.
I que ja en podia ser de lluny, i ja en podien fer de gresca'ls companys, i ja'l podia fer hermós el sol, i ja podia ser blava la claror, que'n sent l'hora d'anar-hi a casa, se'n hi anava a tall de rellotge, ni poc a poc ni depreça, a pas seguit, metòdic, acompaçat; recte com el caminar dels quintos.
Amb aquella toma de paisatge, que no més prenia'ls dijous, no n'hi haguera pas hagut per curar-se del mal de fret de la botiga, si l'Estevet no fos l'Estevet. Pero ni'ls arbres, ni les montanyes, ni les valls, ni'ls rius, ni lès cascates, ni'ls cingles, no s'havien fet per l'Estevet, ni per tants Estevets de gavia que tanquen les grans ciutats.
Uns glacis eren ben bé'l fons del que ha de viure entre trencilles. Els glacis son les trencilles del paisatge, i si a l'Estevet l'haguessin dut a dalt del cim d'una montanya, i li haguessin ensenyat la plana, amb els seus fon-
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/68
Aquesta pàgina ha estat revisada.
