els seus pupitres, una gran piçarra, com a únic quadro, i com a única claror, la que entrava d'una finestra que donava a sobre d'un pati, d'aont arrivava un soroll estrany: un soroll de font de diners que anava rajant acompaçada: un dring de plata que va caient, i un pam-pam, tot seguit, que semblava un cant tenebrós. Era la cançó de la Seca, la fàbrica de moneda, que treballava alli darrera.
Aquella cançó metàlica va agradar molt a n'el senyor Esteve. «L'infant que puja a n'aquet sò per força ha de tenir bones ideas, i l'estudi, que per altar hi col·loca la piçarra, per força ha de tenir bons principis»,—va dir l'avi a n'el Estevet, i va cridar al mestre desseguida.
El mestre, no era un mestre com casi tots. Era un mestre que no més n'era mig de mestre. A més d'educar criatures per fer-ne bons comerciants, ell havia arrivat a apendre, ensenyat-s'ho a n'ell mateix, que una cosa es ensenyar negoci i un'altra fer-ne pel seu compte, i qu'el que predica la doctrina no'n treu el suc del que la segueix, i havia repartit el temps entre'ls infants i la bolsa... Al dematí pujava minyons, i a la tarde jugava a l'alça. Si el paper anava amunt, guanyava les diferencies del pujar, i si'ls infants anaven amunt, per ell no n'hi havia de diferencia; aixis es que aquella piçarra servia més pels seus comptes que pera fer-hi comptar els deixebles.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/58
Aquesta pàgina ha estat validada.
