això de les mides, i sempre'l tornava al seu lloc sense equivocar-se de capça. Am dugues dotzenes de botons, apilant-los, arrenglerant-los, i tornant-los a apilotar, hi jugava tota la tarde, i si'n perdia un, plegava i es quedava malhumorat; guardant els cartrons que sobraven de les capees i de les capcetes es donava feina dies i dies, com si ja tingués l'instint d'esdevenir col-leccionador. Si l'aborriment hagués de venir, de desviar-se-li les aficions de la fredor de la botiga, cercant el caliu a l'enllà, no podien pas aburrir-lo. La llum del carrer, el blau del cel, els arbres qu'es veien al lluny, el cant d'aucell dels infants, no semblava que anessin per ell. No estirava mai els bracets per agafar la lluna o el sol. Si'ls arrivava a estirar, era per agafar un rodet, marca Koats, del número vuitanta-quatre.
La casa, l'avi, el senyor Ramon, els antepassats, el 1830, la Puntualitat i el Crèdit, podien estar satisfets del noi qu'els havia sortit. Si tots plegats, simbols i persones haguessin fet un infant d'encàrrec, no haurien fet res tan perfecte. Silenci, discreció, economia, sequetat d'emocions, de tot lo que s'ha de tenir a la vida, per no tenir pena ni gloria, per no ser vist ni mal vist, per passar sense destorb, per allargar, i per no ser pobre, tenia aquella criatura. Seria «La Puntual», la mateixa «Puntual». El Menestral. La classe neutra.
Un dia, a sis anys, no més que a sis anys,
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/52
Aquesta pàgina ha estat validada.
