tenen els betes i fils. Es clà que no era un treball fi, ni decoratiu, ni compromés, com el que havien fet a la porta; pero si a dintre no hi havia dibuixos, lo qu'es de llistons i llistonets n'hi havia per matar-hi hores, i que n'hi van matar, es cosa segura. Com que treballaven a cobert, no tenien tanta preça; podien entretenir-s'hi i... s'hi van entretenir.
Per fi s'en van endur les olletes, les pipes, les bronges i els reglets: van deixar l'establiment fet una taça de pintura, i cantant el Guillermo Tell, els artistes s'en van anar. L'únic rastre que quedava a n'aquell temple de comerç, era la pintura fresca qu'embrutava a tots els qu'entraven. L'un s'enduia un troç de taulell a la cama del pantaló; un'altre un troç d'armari als farbalans de les fandilles, i tots el nas plé de trementina, pero com que tot s'asseca a n'aquet món, els colors es van pansir i es va poguer col-locar el gènero: capces, trencilles, cotons, gorres d'infant, lligacames, corvates, troques i panillos, i quan tot va ser col-locat, van anar arrivant els parents per fer-se càrrec de la mellora, i tots hi van anar dient la seva.
La senyora donya Felicia, l'avia paternal de l'Estevet, va dir a devant de la fatxada, qu'allò era un verdader Eden, i en sent dintre ho va tornar a dir.
A la pobre de la senyora Pepa, li va donar per la llàgrima. Va dir: «que no tenint salut,
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/43
Aquesta pàgina ha estat validada.