tista, quan pinta una porta, somia, te'ls seus ideals; i el botiguer te altra feina qu'entretenir-se amb ideals; i si el senyor Ramon duia preça, els pintors portaven calma. Ell que seiés, qu'ells ja anirien pintant, quan tinguessin inspiració. Volien fer una cosa ben feta, ben deixada, una pintura de durada qu'anés fins a l'altre noucents trenta. No més per posar la bastida ja hi varen passar dos jornals. (Ja veieu si tenien punt a deixar una cosa ben feta.) No més a rascar la pintura vella, cinc més. (Les capes d'una botiga que te dugues generacions de crostes i suors comercials, no's rasquen aixis com aixis.) No més a encendre les pipes, a n'els moments de contemplació, s'els en hi anaven dugues hores i dugues capces de mistos; a cantar La Traviata, una hora, i a pujar i a baixar del tablado, per veure l'efecte en perspectiva, les altres hores sobreres.
En veritat que quan van començar a tirar ratlles allò era una caligrafia. A les portes hi van fer un filet prim, que no més tindria el gruix d'un panillo, i tot a polç, que ni apropant-s'hi a tocar, s'en podria penetrar el secret; a l'aparador unes floretes, qu'eren una calcomania; a baix, un sòcol imitant marbre, que si l'haguessin posat de plà, s'hi hauria pogut jugar al dòmino; a dalt, un entrellaçat que arrivava a marejar, i del lletrero no'n diguem res. De «La Puntual», del fundada,
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/41
Aquesta pàgina ha estat validada.
