xades, que n'anaven rascant la pell; dels terrats penjaven troques de cotó, blanques, grogues, de color de blau de soldat, de color de negre de viuda, de colors virolats de valencià, gotejant per les fatxades i tenyint totes les aceres; per dintre de botigues negres se sentien dringar les encluses, a n'els patis serraven fustes; pels carrerons estrets, els cavalls, estirant els carros, relliscaven a l'humitat, i feien saltar espurnes de foc, i els magatzems es buidaven per omplir altres magatzems, ab un desfici que no parava.
Els homes del nostre bateig, se 'l miraven satisfets aquell moviment de vida. Anaven com peixos de globo a dintre del faetón, pero eren peixos que nadaven a dintre del seu element. Se sentien llenya d'aquell foc; roda d'aquell engranatge; corretja de transmissió, d'aquell tràngol de comerç, i a sota el vestit de les festes hi duien la vanitat de dur un plansó a n'aquell barri, que si era no més que un esqueix, temps a venir seria un arbre d'aquell bosc de carros i gènero.
Tant és aixis lo qu'els passava, que quan varen haver donat dugues voltes pel passeig de San Joan, i van veure que a n'el passeig no més hi havia gent solitaria: el guarda-paseos arropit, algún llegidor de noveles i dos o tres vells prenent el sol, al segón tom van dir al cotxer: —«A casa, que ja hi hem passat per aqui»—i tots es varen posar tristos.
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/37
Aquesta pàgina ha estat validada.
