Que si el mes passat havien mort, de mort natural, vint capitans més que l'altre; que si els en faltaven morir fins a tants, per pujar l'escalafon; i que si amb una mica de guerra la cosa aniria més depreça. Alguns d'ells donaven ordres, quatre quintos sols i arrenglerats, anaven fent el pas y contant, pero no més arrivant fins a dos, com si s'haguessin tomat bojos tots quatre; fins que en un moment donat, no se sab quina mena de flaire devien sentir les mules, que ja no les varen poguer aguantar: a salts, a empentes, i a remades, van corre a la menjadora.
Realment la Naturalesa, am l'intervenció de l'home, qu'és la criatura més perfecta, fins a n'aquell recó de plaça, treia lo mellor que tenia, per preparar un dia de bateig, i el senyor Ramon ho sentia, i despatxava la trencilla com si vengués canes de joia.
A totes les parroquianes qu'entraven, baldament no fessin gasto, tot destrenant satisfacció, els hi deia lo mateix: Qu'era pare d'una criatura que pesava més de set lliures.
La major part no hi deien res, perquè no sabien si era poc o molt, pero totes n'estaven contentes.
Alguna trovava qu'era massa, i d'altres les més xafarderes, retreien criatures vivents, i filles de la mateixa escala, qu'havien nascut pesant vuit lliures, i vuit i mitja, i fins nou lliures i pico, pero el senyor Ramon no
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/29
Aquesta pàgina ha estat validada.
