Això sí, abans d'entregar-se, tingué un moment de reacció: un d'aquells moments que té la flama abans d'apagar-se pera sempre, i, recullint totes les forces i reconcentrant tot el pensament i fent un esforç sobrehumà, va descapdellar la troca que li enrotllava'l cervell, dient a n'el seu hereu:
— Noi, deixa-m parlar-te ara que pug, que aviat no't podré parlar. Demà o demà passat em moriré, i si no fos que't deixo a tu i et deixo... no sé com te deixo, no'm faria res de morir-me.
—No digui això,—li va dir l'hereu.
—Deixa-m dir, que encara hi soc a temps. Jo he treballat molt en el món. No he fet més que això: treballar. Ara que me'n vaig et pug dir que no he viscut, que no sé lo que és viure. He passat. No més he passat. Jo no he estat jove, no he estat home, no he sigut res a la vida. He sigut un botiguer que ha trobat una casa feta, que l'ha cuidada, que l'ha seguida, que l'ha feta prosperar, pera que després vingués un altre, tu, i l'anés cuidant com jo l'he cuidada, i tu, tu ja sé que la deixaràs !
—Pare,—va dir en Ramonet commogut,— jo faré allò que vostè'm digui.
—Jo no he ambicionat res pera mi,—va seguir dient am veu feble.—No sé lo que són alegries: no m'han ensenyat mai a tenir-ne. No sabia lo que eren tristeses, i tu me'n has
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/272
Aquesta pàgina ha estat revisada.
