dels que no avancen ni atrassen, que mai li havia hagut de dar corda. Però de la sed en vingué una gana tant fòra de lo natural, un desig de menjar tant fòra d'hora i tant sense frè i sense conducta, i de la gana una tristor, i de la tristor un decaiment, i del decaiment tal melangia, que ell, que sempre havia estat un roure, s'esllanguia tant com un desmai, que va alarmar-los a tots i van fer lo que mai havien fet: varen enviar a cercar un metge.
El metge, aixis que'l va veure, va endevinar-li lo que tenia. Tenia'l no haver tingut mai res. Tenia la pau de tants anys que ha fermentat i s'ha tornat sucre; tenia'l mal d'una sang que de tant no ser-ne's torna aigua; tenia'l mal de «La Puntual», el mal de la quietut, el mal de no viure, el principi d'una mort que comença'l dia de néixer.
—Té la diabetis,—va dir el metge.—I aquet malalt es té de cuidar.
—Li donarem tot lo que demani,—va dir la senyora Tomasa.
—No li han de donar res de lo que demani. Com més prengui pitjor pera ell,—va dir el doctor al despedir-se.
I aquell pobre senyor Esteve, quan el volien cuidar, quan tenia posició pera no haver-se d'estar de res, s'havia d'estar de tot si tenia ganes d'allargar.
Ni menjar va poder el senyor Esteve!
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/270
Aquesta pàgina ha estat revisada.
