color de rosa i nuvolades de foscor que l'encenien o apagaven; i la pertorbava tant aquet no sé què que pressentia, que anava de l'un a l'altre suplicant amb el seu mirar, demanant misericordia, volguent implorar del seu Esteve un perdó per lo que vingués i volguent aturar al seu fill de lo que ja veia venir.
I va venir lo que ella veia, i a la fi's van obrir aquells llavis i la tempestat que's congriava va esclatar com una bomba, i els fonaments de «La Puntual» va semblar que s'esquinsaven i que'ls bi arrencaven la carn, i van tremolar les capses i es varen esquerdar les bigues!
Un dia, de bon dematí, en Ramonet se'n va anar sense dir res a ningú.
Va dinar i tornava a anar-se'n, i el senyor Esteve va anar a la porta i, cobrint l'eixida amb el seu cos, palpitant i tremolós, li va dir: —Atura-t, Ramonet! Abans d'anar-te'n hem de parlar. Entra i seu, i sortim-ne d'una vegada i sapiguem lo que passa.
Van entrar a la sala de rebre. El senyor Esteve tancà les portes, i, un cop asseguts tots dos, el pare va dir a n'el seu fill:
—Ramonet, ja sabs que una vegada et vaig preguntar què feies. Tu'm vas dir que anaves a Llotja, i jo no vaig saber res més. Tu ja sabs que no hi ha res al món que, llevat de tu i la teva mare, estimi tant com la botiga. Tu ja sabs que'm vas prometre que la cuida-
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/258
Aquesta pàgina ha estat revisada.
