Batista tenia raó. Tot-hom que fos Esteve tenia de dar-li. I en comptes de fer-ho aixís, quan sortia aquell dibuixaire pera emportar-se'n l'inclusera (que era l'esca del pecat) i a n'els parents i a n'el senyor Batista'ls deia «cucs d'usurer, enterra-honres, sepulturers de tot lo noble i botxins de tota hermosura » amb un desvergonyiment indigne, en comptes del públic cridar que treiessin aquell boig que duia la pertorbació a una gent honrada i laboriosa, aplaudien al dibuixaire, i en Ramonet s'exaltava, i feien sortir a saludar a un home alt, mig blanquinós i escabellat com aquells amics de Llotja, i ni'ls uns sabien per què'l cridaven ni ell podia saber per què sortia.
Al quart acte, el senyor Batista estava assegut en un silló, i patia de la gota. Tots els que han treballat molt en el món acaben per patir de la gota. Se li havia mort la senyora, i, encara que ja hi estava fet a que se li morissin senyores, estava molt aclaparat. Com que'l senyor Batista era un home que no li agradava fer les coses sense tots els coneixements, i no fer-les en els moments crítics, parlava de fer testament, i com que'ls parents eren gent seria que saben lo que és fer el testament, tenien ganes de que'n fes pera deixar les coses en ordre, quan va arribar el dibuixant, am la que ja era la seva dòna, a desballestar les coses.
Prou van dir ells que venien pera cuidar-lo,
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/251
Aquesta pàgina ha estat revisada.
