Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/24

alguna diferencia; no perquè's discutissin els padrins, que no podien ser més naturals, sino per la realisació de l'acte.
Donya Felicia volia que's fes a peu, i tot seguit. Aquella mateixa tarde.
—Fòra escrúpols,—els va dir.—La vida i la mort Déu la té. Avui hi som, i demà no hi som, i si una criatura va als llims els padrins en són responsables.
—Jo fins demà no hi podré anar,—va dir l'avia maternal.—Fins demà no tindré la mantellina. Un infant acabat de naixer, no's pot pas morir aixis tan depreça.
La mare, desde'l llit, va parlar; pero com que no la varen entendre no li va contestar ningú.
—Jo soc practic,—va dir el senyor Esteve. —Jo soc el padrí, i jo pago, i si no pagués com a padrí, pagaria comercialment. La casa, és la casa, i aquet trocet de criatura, que am perdó siga dit dels pares, ara no'n donarien dos quartos, amb el temps serà la casa.
—Pero, no siguis mal gastador,—va contestar la seva dòna.—No veus que la iglesia és aquí al costat?
—Pel mateix preu, anirem a donar una volta,—-va saltar-li el senyor Esteve.
—I quants cotxes hi posarem?—va dir el pare.
—Els que siguin. Un que hi capiguem tots plègats. Serem dèu: vuit a dintre, un a fòra, i