Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/231

—Doncs no hi ser veure la desgracia.
—La desgracia vingué de la sort. De resultes d'aquell carrér, que'l van obrir quan ningú hi comptava, aquell terreno, que no més costava a ral el pam quan va comprar-lo, va pujar a pesseta, a dugues, a tres i se'n va anar fins a duro.
—Però això era ganga!
Una ganga que li va portar un neguit que no'l deixava medrar. Tenir mil duros en torra ja li venia bé a n'el senyor Esteve, però tenir-hi vint mil duros (vint mil duros, que no són vint quartos), que'ls hi haurien donat desseguida, i veure-ls empleats en lago, en viram, en cirerer i en parra, li semblava una heretgia.
Li va semblar tant d'heretgia, i tenia un corcó tant gran, i tant remordiment de conciencia, que un dia, és dir, una nit, quan ell i la seva Tomasa van tenir el cap sobre'l coixí, en comptes de dormir desseguida com tenia per costum, estava tant desvetllat, es girava tant pel llit i tenia tanta engunia, que ella se'n va adonar i li va dir:
—Què tens? Que pot-ser no't trobes bé, Esteve?
—Et voldria parlar, Tomasa.
—I no més per això et bellugues tant?
—És que fa temps que rumio.
—Bé, home, tant urgent és lo que tens de dir-me?