Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/225

ella va quedar tant contenta que, sinó que no'l volia amoinar, abans de girar-s'hi d'esquena, li hauria fet una abraçada.
L'endemà ella va rependre; l'endemà-passat va tornar-hi; i cada dia a la mateixa, fins que tant va amoinar-lo i tant li agradava també a n'ell tenir torra, que una tarda va agafar la dòna, va agafar el tranvía i es va agafar a n'ell mateix, i a Gracia, a cercar terreno.
Lo difícil era escullir. N'hi ha tants de solars en asenso, i n'hi ha tantes de torres per vendre, que són il·lusions caigudes de tants i tants senyors Esteves, que és un mareig el determinar-se. Aquí era lluny, allí era car; aquí no tenia vista, allí'n tenia massa; aquí'l sol venia de Ponent, allí venia de Llevant, allí no venia d'enlloc. Volien una cosa tant perfecta, am tants requisits de torra i de tot lo que han de tenir les torres, que van haver' d'anar a Gracia més de vuit diumenges seguits pera trobar una cosa al seu gust: poètica, però barata; idílica, però equitativa; i bucólica, però de poc gasto.
Però a la fi la van trobar! I tant si la van trobar, i que ho tenia tot aquell terreno! Vint mil pams d'arbres plantats i a ral el pam, que són mil duros. Mil duros que al menos en duien cinc-cents d'esbarjo i de poesia; sense la fracció de fruita. La pared de tanca, feta, i am vidres encastats i tot pera que si'ls bailets