Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/212

feia'l senyor Esteve: cuidar-la, vigilar-la, mirar-la carinyosament, i no més amb el mirar ja anava caminant tota sola.
Aixis com els capitans de barco, quan el temps senyala bonança, s'estàn asseguts a coberta contemplant les ones que passen, i no més van a la maniobra quan senten venir el mal temps, aixis mateix el senyor Esteve: estant-se a la coberta de «La Puntual» no més veient passar les ones en els fulls del calendari i en les planes del Major ja complia amb el seu dever, i com que allò era un mar d'oli que no n'hi havia mai de tempestats, s'hi podia estar sempre a coberta.
Sí: allí no n'hi havia de ventades, ni mànegues d'aigua, ni boires, ni roques pera posar el vaixell en perill. Si n'hi havien eren sota l'aigua. El vaixell anava fent via sobre una mar sense cap tràngol, sota un sol sense nuvolades, amb una calma que ni era de mort: una calma de mitja vida, de llims i de rellotge d'arena. Allí no's veia mai cap costa enlloc: dies i dies de navegar en aquells camarots de tercera no més veient passar que troques i rodets i canes de flocs i de trenzilles i sentint el soroll de la màquina al caure la calderilla. Allí no hi feien nits de lluna, ni lluminaries de sol, ni celisties, ni apagaments de capvespre: sempre una llum d'aigua am savó, de claraboia, de clínica comercial, de quarto de conyalescent, d'aquella claror de les botigues