Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/205

zara amb un manat i ho havien tancat en un tinglado; i en quant a la Ciutadela l'havien tirada a terra, i havien fet bé de tirar-li. Primer van caure les muralles, després van anar aplanant els glacis, més tard hi van tirar ratlles i per fi hi van plantar fiors, i a mida que les flors neixien els soldats n'anaven sortint, i com més ombra feien els arbres més els quartels s'ajupien, fins que no més en van quedar dos i mig disfreçats de palau allí sota de les arbredes. Aquell parc va ser fet tant depressa i hi va anar creixent tant de depressa, que semblava que'ls pollancres trobessin terra de fossar i es nodrissin ufanosos del dol de dugues centúries: els oms semblaven esbravar-se d'haver estat tant i tant de temps en sense tenir el dret de créixer; les flors, després de tants anys de glacis, es badaven en un sol jorn, i una flaira de vida nova eixia del camp de la mort. Am la pressa de transformar, aquella gent enriquida, que no havia tingut temps de ser artistes, havien fet coses estranyes: dugues escales immenses que no pujaven enlloc, unes montanyes de pessebre, un estany retallat am tosca; però en cambi hi havien congregat a la gent de tot el món i a tot el comerç de la terra, i lo que abans eren quartels am flaira de pólvora i de ranxo, ara era una gran toia extesa; lo que eren muralles, catifes d'herba; lo que eren baluarts, parterres; i lo que era torra maleida que havia