Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/195

mapes (el d'aquet món i el de l'altre) i ont hi feia una fredor que si en el quarto hi hagués hagut fulles haurien anat caient totes.
El senyor Esteve, vell com era, a punt de liquidar com estava, i tossint, i ofegant-se, i morint-se, encara conservava forces i encara guardava energies. A n'aquells ulls que s'enfonsaven encara hi tenia un mirar ferm que denotava voluntat; a n'aquella boca, dibuixada no més amb un cop de llàpiç, encara hi quedaven les dents; a n'el crani, fet a cops d'aixa, encara hi havia cabells negres, senyals d'aquella raça forta que són arrels de famílies.
Va anar cridant la descendencia, i per ordre rigorós es van col·locar al voltant del llit. L'Esteve i el noi a la dreta, la senyora Felicia a l'esquerra, més als peus la senyora Paula, la Tomasa i la senyora Roseta, i al cap-d'avall les tres Maries; i quan els va tenir tots reunits, el senyor Esteve féu un esforç i, traient-se de dintre'l pit tot l'aire que encara li quedava, va dir, amb el tò sentenciós del que se sentencia a n'ell mateix:
—Nois, jo me'n vaig. No feu anar el cap, que me'n vaig. Cada hu mor a tants anys fecha, i a mi m'arriba'l venciment. Me'n vaig, però no us alarmeu, perquè ho deixo tot arreglat. Ting testament fet, que no us l'ensenyo perquè és lo primer que mirareu aixis que acluqui la vista, i ja sé que us agradarà