Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/18

mare; va besar el fill; va donar la ma a tantes mans com dònes hi havia a la sala… i tampoc va sapiguer què dir.
A qui s'assemblava la criatura?—fou el pensament que tingué.—Era tan vermella, i tenia els ulls tan tancats, que no s'assemblava a ningú.
Unes deien que tenia els ulls de la mare, (els ulls tancats); altres, el front pastat de son pare, (un front pla i caigut endarrera); la senyora del primer pis, als avis; la llevadora a tots plegats; pero el senyor Ramon hi veia clar: no s'assemblava a ningú.
Pot-ser quan no fos tan vermella, i els colors la distingissin, se li notaria una semblança; pero de moment era aventurat tota mena de planetes. No tenia el nas petit ni gros; no era ni molt xic, ni molt gran; no tenia els cabells rossos, ni negres. Una criatura hermosissima, això si, segons el parer de tots plegats; pero per què era tan hermosa? Perque no sabien si era lletja, i mentres no's demostrés lo contrari, va quedar aprovat que era hermosa.
Van volcar-la, i a n'aquell primer suplici, d'anar-li envolcallant roba i més roba, tothom va quedar admirat d'una cosa: la criatura no plorava. Tot just acabava de naixer, i ja semblava tenir experiencia de lo que seria la seva vida. La posaven d'esquena, i… motxa; l'ajeien, i tan motxa com d'esquena; la renta-