noies de Ribera, d'ulls somniadors i mans fermes, s'havien tambó encatifat am les mantellines blanques i flocs de colors i galtes enceses, i havien arrencat tots els clavells i les roses i els llessamins de tots els testos de les finestres i les duien sobre'l pit, sobre'l coll, sobre la cintura i sobre la daurada polsina de la cabellera rossa, i de banda a banda de Ribera'ls carrers talment tremolaven de vibració i de moviment com si caigués una polsina feta d'espurnes de gloria.
La processó anava seguint solemnialment, magestuosa, poc a poc, tant magestuosa i poc a poc que d'un cap de carrer a l'altre hi posaven més de mitja hora, i la gent feia comentaris am tots els que anaven passant.
—Aquell és l'arcalde del Born.
—Aquet és aquell botiguer que va fer fortuna amb els sucres.
—Aquet és aquell gran gallinaire del carrer de Flassaders.
—Aquet és el senyor Mateu.
—Aquet és el senyor Pere...
Tot-hom hi anava dient la seva. Que si eren això, que si eren allò, que si com havien fet la fortuna, que si havien estat tants anys a fer-la; però quan passava en Ramonet amb el seu bè tant gornit i el senyor Pau tant mudat, allò ja no eren comentaris: era exclamació desfeta, enterniment i controversia.
—Mireu-lo! Mireu-lo que és bufó!
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/175
Aquesta pàgina ha estat revisada.
