no'n feia esment. Els cabells, riçats o no riçats, és la tara de la persona; però sent tara i tot se'ls mirava i no creia que fossin cap mal pera'l progrés de la mercería, i a l'Esteve li teren indiferents: la qüestió ós que'l noi puji bé, que les prendes naturals són bones pera algun eapritxo, però no porten el menjar a taula.
Riçat o no, el noi creixia. Creixia en tot: en pès, en vivó, en coneixements i en alegria. Tot el posava content a n'aquell infant venturós. Si li deien alguna cosa, per trista que fos, el feia riure; si'l renyaven el feia riure, un riure que acabava am llàgrimes i amb un riure d'haver plorat; si tenia am que entretenir-se, estava content d'entretenir-se, i si no's divertia tot sol; i com els gatets quan són joves, que tot els serveix de gatzara, feia córrer els capdells per casa i els hi corria al darrera, i embolicava les troques i es divertia embolicant-les, i convertia aquella llar, tant seria i tant respectable, en un frontó o un jòc de botxes.
A tres anys ja volia sortir, escapar-se, volar, eixir d'aquell niu de trenzilles. Encara no obrien la porta ja'l trobaven al carrer, i allí pastava fanc, i es mullava, i s'ajeia a n'els regarons, i s'enfilava a n'els pedrissos, i arribava tant brut a casa, però tant content d'anar brut, que no sabien si renyar-lo o deixar-lo tornar a sortir. A quatre anys ja arri-
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/163
Aquesta pàgina ha estat revisada.
