Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/160

segura, perquè vos juro que no hi va pas néixer amb un duro encastat a les galtes. Si va néixer amb algun desig va ser amb un picarol al cap, perquè mai s'ha vist un infant com aquell que a l'arribár a la vall de llàgrimes hi vingués tant a la fresca, obrís els ulls tant oberts, ni armés tant xibarri pera venir, ni's deixondís am tanta pressa. Semblava aquells cabrits que al néixer s'espolcen l'ensopiment i fan un saltiró que vol dir: «Ja hem nascut, doncs visca la vida!»
La llevadora, els pares i l'avi van quedar parats aixis que van veure un infant que plorava, que cridava, que feia anar els braços i les cames amb aquell desfici de volguer esser. No hi estaven fets a « La Puntual». La tradició de la casa era que arribéssim somorts, callats, tristos, prudents, i aquell no hi arribava de prudent. L'esvalot que armava allí a l'arcoba se sentia fins al quartel; els crids per volcar-lo eren feréstecs. No'n volia d'aquells volquers. Volia llibertat; volquers lliures, esbarjo i els drets de l'home.
Les cosines, quan veien allò, deien que no era natural i que devia tenir mal de ventre; la senyora del primer pis va dir que eren cucs; la mare, com que era fill seu, deia que ja havia de ser aixis; el pare, com també era pare, deia que sí que havia de ser aixis, però hauria volgut que no ho fos; i el senyor Esteve'ls calmava dient que allò era'l primer