mirar criatures que havien nascut de poc i enterar-se quant temps tenien i a quants anys posaven les dents, i a fer comparacions, sempre odioses, i a veure aparadors de roba, i a regatejar-ne, i a no comprar-ne… perquè ja se'n cuidava la mare. Va durar més de dos mesos que quan li preguntaven les compradores quin dia tindria de ser pare deia: «D'avui a demà». Va preparar el bateig am calma, creient que ben previngut es batejava molt mellor; feia postures a la Tomasa, que casi li sortien ben fetes; era amable, era complacent, era manyagós; en fi, era pare… que, per 1830 que se sigui, els pares són sempre pares.
Aquell home tant gris, tant mate, tant apagat i tant sofert, aquell borrós botiguer que havia passat els trenta anys sense un sotrac en la vida; que mai havia plorat ni rigut, que mai havia gaudit ni sofert, anava a tenir una emoció.
L'anava a passar tant forta, que aixís que li van dir que era un noi, hauria saltat d'alegria, si no hagués sigut que'l pobre home no'n podia tenir cap d'emoció que no dugués contra-emoció.
Am l'infant, li arribà una nova: La casa Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª li havia quebrat per mil doscents duros.
I va quedar tant compensada l'alegria amb el trastorn, que no tingué trastorn ni joia; i
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/157
Aquesta pàgina ha estat validada.
