—No ho és,—va dir la Tomasa.
—No ho soc,—va dir l'Esteve.
—No ho ets,—va respondre'l senyor Esteve,—i com que tens judici, i coneixements i et van donar bona instrucció, aixis com has sabut fer d'espòs, sabràs fer de pare, d'avi, i de besavi, i m'aturo. Si és un noi (que ho será, perquè ja és tradició a la casa, aixis comercial com particular, que no més es tinguin nois), no mes et tinc de dir ung. cosa. Encara no obri la vista, treu-lo a mirar aquell lletrero. Ensenya-li aquell 1830. I ara a esperar, i no descuidar-se, que'ls infants venen «puntuals» al món en sense mirar-se'ls lletreros.
Realment, els mesos que faltaven no's van descuidar de res; però, s'ha de dir la veritat, no hi havia motius de descuit. Si no fos que ja ho sabien que havien de teñir un infant, no se'n haurien adonat. Hauria arribat el pas i se'l haurien trobat a coll com si'ls portessin un present. Ni mareig, ni engunies, ni basques, ni desitjós de calç, ni de sorra, ni de albercocs, ni de maduixes: no més desitjós de fer diners, i més diners, i omplir el calaix; que si és cert, com asseguren totes les llevadores que hi entenen, que lo que la mare desitja surt a n'el còs de l'infant, l'infant hauria hagut de néixer amb un duro a cada galta, am betes i fils per cabells i per ventre una guardiola plena d'or i de calderilla.
Això sí, com qüe'l pare és pare, tot era
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/156
Aquesta pàgina ha estat revisada.
