Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/155

a nosaltres, i després els tocarà a n'ells.
—Això no és perentori, et diuen. S'ha de pensar a qui ha de dir-se. Qué s'ha de fer, a qui's té d'avisar.
—Jo no hi tinc práctica a ser pare de familia. Jo avisaria al padrí, que ell si que n'hi té de pràctica. Ell n'ha vist néixer tres seccions, d'infants de la nostra familia, i sab com s'arregla aquet tinglado.
Encara que l'avi rapapiejava, i anava molt poc a «La Puntual», van anar a donar-li la nova, pensant donar-li una gran sorpresa, però la sorpresa fou pera ells quan els va dir que ja ho esperava.
—Sí, ja ho esperava,—els va dir.—Sabia que tardariau a dar fruit de benedicció, però sabia que'n donariau. El meu avi, el pare, jo, el meu fill, i tu, tots hem tardat, i tots n'hem tingut, i és que aquí'l tenir descendencia no's té sense més ni més: Es té am calma i coneixements, com s'han de tenir totes les coses.
—Ha vingut impensadament,—va dir l'Esteve a n'el seu avi.
—No tant impensadament com et penses,— li va respondre'l padrí.—Jo ja'm creia que compliries, i ara et podria donar uns concells, però ja'ls havia donat a n'el teu pare, i ja te'ls he donat a tu, i no m'agrada fer gasto en coses que ja han sigut dites. Tu no ets pas un exaltat.