Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/154

sia, sobte, i et deixa parat. Perquè, si t'he de ser franc, encara no m'ho esperava.
—Això ve quan no s'espera, totxo.
—És que'm creia que'l ser pare era una cosa més solemne. Què't diré jo?... que un s'ho sentia venir, i al veure que és tant senzill sembla que no pugui ser.
—Deixa-t de ser o no ser, babau. Estàs content o no n'estàs?
—És clar que n'estic. Molt n'estic. Però la cosa ve tant de golpe que un no té temps d'acontentar-se. Ara ho estic més que quan m'ho has dit, veus? I demà ho estaré més que avui, perquè hauré reflexionat. Abraça-m, Tomasa,—li va dir, pera treure'l mal efecte d'aquella fredor d'abans.
—Deixa-t d'abraçar i prenguem mides.
—Això,—va dir ell,—prenguem mides i fem les coses am tot ordre. Per de prompte ja tinc pensat que allò de posar noves seccions les hem de posar desseguida. Tindrem més gasto. Vindrà'l noi…
—I qui t'ho ha dit que serà noi?
—Sigui lo que sigui, tindrem gasto.
—Pensem en coses perentories; això ja vindrà quan sia hora.
—Engrandirem més la botiga.
—No hi ha lloc.
—L'engrandirem, encara que no n'hi hagi. Quan jo vaig néixer es va engrandir; quan neixi'l noi o la noia, ens tòca engrandir-la