Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/153

I dit això se'n van anar donant l'enhorabona a l'Esteve per aquella corassonada que'ls havia sortit tant bé.
Ja ho crec que'ls havia sortit bé.
Els havia sortit tant bé que encara no ho sabien tot.
Es va saber al cap de tres mesos.
Un dia, la propia Tomasa va cridar a l'Esteve apart, i, ull-baix i amb un tò prudent, li va dir baixet a cau d'orella:
—Esteve, prepara un plat més a taula.
—Convidats?
—Un convidat que ve pera estona; si Nostre Senyor ho permet.
I li va parlar més a l'oído, i l'Esteve va quedar parat.
—Qué't sembla la nova?
I ell parat.
—Quèhi dius?
I ell més parat.
—Bé, que't sap greu?—li va dir a l'últim.
—No, que no me'n sap de greu; al revés. Casi et diré que me'n alegro,—va acabar per dir l'Esteve.—Lo que ha de venir, i ve, perqué ve, no me'n sap mai de greu; però… me sorprèn. Et prometo qué'm sorprèn.
—I ara! I per qué't té de sorpendre una cosa tant natural?
—Qué't diré jo, pobre de mi!… Tot allò que un no'n fa esment, per més natural que