Pujaré a dalt? va preguntar-se.— «No, que faig nosa», es va respondre.— «Fins a ser hora val més que no'm mogui.— S'assemblarà a mi, o a la Roseta?— «Aviat ho sabrem»,— va contestar-se.— Avisaré a n'els padrins que vinguin? Ja vindràn, no'ns precipitem. Què he de fer? Esperar el crit. Esperar el crit que m'avisarà que ja soc pare.
I tot esperant el crit, i com que ja no entrava ningú, es va posar a arreglar les capces: les de la dreta, a l'esquerra; les dels capdellets, a baix; aquestes dels botons, al costat; aqui, la llana; alli'l cotó; més lluny les trencilles i les betes.
Un cop llest, va sortir a la porta. Encara plovia. Plovia sempre. Un canaló de més avall feia un soroll de sofregit. Passava algún carro al galop amb el carreter amb un sac al cap. Per sota de les barbacanes passava gent enfangada. El cel era llis com de plom; la terra era un mapa de roderes, i alli devant de la botiga, les finestres del quartel semblaven les d'una fàbrica ab les màquines parades.
De sopte, un cop de trompeta va ressonar com la del judici a dintre la fredor de les sales, i van anar arrivant soldats.
El senyor Ramon, d'esma, els contava a mida qu'anaven entrant:
—«Quaranta, quaranta dos, cinquanta, cinquanta vuit...
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/14
Aquesta pàgina ha estat validada.
