Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/12

ho fos, cercar un gendre botiguer, i interessar-lo a n'el negoci.
Ell, això si, estava tot lo serè que pot estar el que compleix una missió, encare qu'aquesta missió siga vendre, perquè esperava una senyal, un crit, un plô d'infant, un gemec nerviós de dòna, que li anunciaria el moment! L'acte solemnial de ser pare; un fet tan important per ell y per «La Puntual», no podia ser un moment de quietut. No s'és pare aixis com aixis: quelcom tenia d'avisar-lo que comensava una planeta. La gent no ve a la terra sense avisar d'un modo o altre, què diantre! i considerant tot això, ell es deia puntualisant: Despatxem, que per això havem nascut, però aixis que senti donar el crit, baldament se m'en enduguin els prestatges, pu jaré de correguda. No vull que siguin mans forasteres les qu'hajin de rebrer l'infant.
Pero aquell infant no venia, i les compradores no deixaven de venir. Entraven d'una a una, de dugues en dugues, a colles. Venien per tafanejar, pero de passada feien gasto. Feia anys que a «La Puntual» no s'havia fet tan calaix. Si cada dia tingués fills, es deia el senyor Ramon, amb uns quants fills i amb uns quants anys em faria home respectable.
En un moment de calma que hi va haver, va tornar a pujar a vora d'ella. Li va estrenyer la ma, commogut, corprès, digne, com si li vingués a dir: — «Encara que sigui a baix,