puja de noves. Sense aranzels, mor la mercería, les adherents, les adherides, i tot el comerç de Ribera.
L'Estevet i la Tomaseta, qu'estaven embadalits per aquell desfet d'eloqüencia, desde aquell moment endevant van estar pels aranzels.
—Jo estie per la llibertat,—va cridar allavares el veterano.
—Per la llibertat dels aranzels?—li va saltur el regidor.
—Per totes! Jo soc lliberal i en dug insignies, i estic per la llibertat,—va dir el veterano cívic, fent tremolar les xarrateres.
—Alto! Alto!—digué el senyor Esteve, que esperava a parlar el darrer per fer un discurs de resumen.—Alto, dic! Alto! i siguèm pràctics. L'única llibertat i els únics drets aranzelaris qu'ens convenen a tots nosaltres es qu'el pa no s'encareixi i pugi la mercería, i aprofito aquet moment, tan serio, tan fondo, tan conforme i tan oportú pera demanar al Tot Poderós, això: que la mercería pugi, que si puja, pujaràn els nuvis, i encare que jo no ho he de veure, tindré la satisfacció plena de que «La Puntual» perseveri.
Tots ploraven.
Les llàgrimes li van donar alè, i continuà, sentimental:
—Sí! Jo soc vell, i aquí som molts qué ho som de vells...
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/117
Aquesta pàgina ha estat revisada.
