Viena, i van trobar la taula a punt, amb una extesa de pisa, de vasos i de coberts, qu'es veia qu'allò anava serio. Van sentar-se a cap de taula, com a decano de tot-hom, el senyor Esteve en persona, voltat dels homes importants: el sogre, el dels cereals, el comerciant, el veterano, es dir: el comerç, la política i la milicia passiva, i van desplegar els toballons. Més al mig, el ram de dònes i de sogres, que necessitaven molt lloc, i que no sols van desplegar-los, sino que s'els van lligar al coll, i al cap de vall de la taula, en un recó ignorat i íntim, hi varen colocar els nuvis, lluny del món i lluny del bullici, pera poguer-se estimar a soles a n'els entreactes d'un plat a l'altre.
Va arribar l'arroç, triomfalment. Tot-hom va pendre, i tots van callar, i no's va sentir més remor, mentres hi va haver arroç a la taula, qu'el soroll de les forquilles, l'anar de les barres, i el gemec de la senyora Pepa, qu'anava menjant i queixant-se.
La Tomaseta i l'Estevet, encare qu'estessin commoguts, també menjaven com els altres, pero l'Estevet de tan en tan deia una finesa a la nuvia pera que's veiés qu'esta va pera ella.
—Ten compte a empassar-te una espina,—li deia carinyosament.—El congre'n té moltes d'espines.
—Ja ho sé,—li contestava ella, deixant l'espina a un reconet.
—Beu una mica, que l'arroç t'anirà avall,
Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/114
Aquesta pàgina ha estat revisada.
