Pàgina:L'auca del senyor Esteve (1912).djvu/113

ses de crèdit; amb això, vinga la missa, que mai serà per demés oir-la, i, en acabat, cap a la fonda.»
Van oir-la, van pujar a n'el faetó els de una banda i de l'altra sense mirar diferencias, i en un cotxe forrat de blanc hi van pujar els nuvis, tots dos sols.
Pel camí, l'Estevet va agafar la mà de la que ja era la seva dòna, i ella se la va deixar agafar; després les hi va agafar totes dugues, i ella va trobar que pot-ser era massa, i no més n'hi va deixar tenir una; després li va pujar un petó als llavis, que li hauria fet allí mateix, sino hagués tingut por de matxucar-la, i si li faràs, si no li faràs, varen arribar a la fonda.
La fonda era al carrer de Moneada, en una casa senyorial. Una fonda ampla, grandiosa, decorativa i desmantelada, que havia sigut casal de nobles, i que després de la caiguda, el comerç s'hi havia arrapat, com una eura de nova mena. A n'el pati, sobre l'escut, un escut am dos lleons i dos àguiles, hi havia la placa dels seguros i un anunci de samarretes; a l'escala, una ampla escala mitjeval, havien cobert les pedres am cartells de revalenta, de vins, de formatges i de pastilles; i el portal, de talla gòtica, l'havien tapat am un rètol que deia Fonda del Comercio, am lletres que no eren gòtiques: eren lletres de mostruari.
La colla va entrar en el gran saló, un saló amb artesonat, quadros d'època i mobles de