Pàgina:L'agüelo Pollastre (1859) - facsímil.djvu/11

TOTS.

¡El só Diego!

DIEGO.

¡Miserable! ¿Yo ton sògre?... estás borracbo!

POLL.

Vostès seran testimòni....

DIEGO.

¡Hòmens que fan tant el macho! sòls son chèndres del dimòni!

POLL.

¡Mira que soc el Pollastre!

DIEGO.

Mira que yo ya soc gall!

MATEU.

Só Diego, anemsen avall abans que l'arròs s‘empastre.  (Se l'eporta á tirons.)

ROC.	L‘agüela l'espera allí....    (entrant ara.)

POLL.

Si m'espera, anemsen pues.... ¡Caballers qui vullga res.... que pegue darrere mí!

 ESCENA II.

 Mutasió de carrer. La tia Celestina á la pòrta de sá casa. Pòc despues el Pollastre y
Róc. De allí un ratet Ineseta; y per últim el só Diego y algun atre compañero.

CELESTINA.

Despues de tant de rabiar per guañarme una peseta, vach mirant que esta chiqueta està dura de pelar. Ningú es pòt imachinar el meu empeño hasta ahon ralla, y cuant els fòcs de la falla apunt de ensendres ya están, seria un chasco molt gran haber batut per la palla!   Viuda soc de dos Visènts, y no es molt que, estant aixina,   (Una creu en la vacha esta pòbra gallina   ..  boca.) buscantli á un pollastre el cuéns. Que cuant tan car va hui el llèns, y el pá mos sen fuch del dits, escrupols son molt pansits, si un tonto el bolsillo afluixa, podent menchar carn de cuixa, menchar pimentons rostits.   Pero de totes maneres em vech posada en tal fanc, que encara fent negre el blanc, no sé com cullir les peres.