Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1906.djvu/54

Aquesta pàgina ha estat revisada.

l'antiga costum y en lo apropiat del temps primaveral per una festa de la Poesia. Però, com l'instint poètich troba sempre relacions y harmonies més trascendentals de lo que's proposava, aquells restauradors, al escullir el primer diumenge de Maig pera aquest certàmen, afinaren un símbol. ¿No es veritat que dins la nostra institució tot diu y clama primavera? La profusió d'inapresos cantars, la multitut de cantors qui s'es feta incomptable com els esbarts de l'aucellada novella, un no sé què de frescal, solixent y encoratjador fins entre les boyres y amenaces de tormenta, les flors esclatant arreu demunt les matexes ruines... tot aquí fa l'impressió del temps gentil en que pugen les saves y se renova la vida de la terra. Celebrem, donchs, aquesta Pasqua florida, considerant l'importancia de lo qu'ha ressucitat, axò es, la llengua y'l geni de la nostra rassa.
La llengua! Ho és ben be aquella augusta Princesa, primogènita del nobilíssim tronch llatí, la qual, festejada dels trobadors primer que cap de ses germanes, presidi les Corts d'amor y gentilesa. Ho es la matexa qui, destronada ja y desconeguda de ses germanes més venturoses, sols pogué viure pobrement a la pagesía ò servir a les ciutats per les feynes més humils y grosseres... Talment la contemplava desde aquest mateix setial, simbolisada en la mesquineta heroina d'una de nostres cansons populars, aquell Mestre qui tantes ne sabía, aquell incomparable Aguiló qui s'era armat cavaller defensor d'aquexa Senyora de sos pensaments, la molt noble y abatuda llengua catalana.
Y realment, senyors, poques llengües hi haurà qui de tan alt honor sían caygudes dins un abatiment tan absolut com la nostra, desdenyada y vilipesa, no sols dels extranys, sinó dels propis matexos qui pretenían de refinats y de doctes. ¿Què no s'ha dit contra aquesta parla? L'han calificada d'incivil y grollera, d'incapàs pera expressar tota elevació y cultura... com si la baxa rudesa li fos connatural, y no conseqüència necessària de la servil condició a que's trobava reduhida. ¿Quín altre idioma, posat en la matexa condició, no s'es deformat y envilit més fins a convertirse en patuès corrupte? Ah! la nostra llengua, ni sols en son major abatiment, ha perdut may el caràcter llegítim de sa originaria noblesa, per més que, ja captant, empobrida, apedassava ab drap foraster els esquexos de sa pròpia vestidura... Y miràula