Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1903.djvu/92

L'AYMADA

Ah! mon aymat, los altres ray que volan!
Vetaquí qu'als mitxdies jo reposo
á l'ombra d'aquet roure y vaig sentirhi
un piulejar suau entre les fulles.
Era un niu que nexía. Si'm llevava,
escorcollant entre'l fullám, ja'm veya
aquí en les branques baxes la niuada.
La guaytí somrient y ab gran frisansa
tots badaren los bechs, com si veyessin
en mi á la mare llur; y tots piulavan
desaforadament; de pelats qu'eran,
els uns contra dels altres s'apinyavan
cercant la tebió qu'els dona vida;
y si moguí sense volguê una branca
y hi filtrá un ratx de sol illuminantlos,
van callá'n la claror. Jo cada dia,
me delitava á veurels, y'ls guaytava
tot contantlos les plomes que'ls nexían.
Però un dia vingué, qu'al apartarme
les branques per mirármels, sento un xiscle,
y una gran volïor que s'estenia.
Tots fugían volant, que ja eran grossos;
no més aquet petit va caure en terra
piulant tot llastimós; jo que l'agafo
enclouentlo en la má, y ves si frisava
que'l sentia frisar en mi matexa.
Al niu lo retorní, y ara sos pares
li duen nodriment. Ahir venia
lo vell que li portava una cigala:
vetaquí qu'al sé aprop se li escapa
y se'n va á terra tot fressant; llavores
l'aucell astut se n'hi corra al darrera
y si li apropa'l bech, ja la cigala
bot ressonant, rodolan per les herves
y á la fi guanyador l'aucell se'n vola