( 121 )
lo sol ponent, ans de colgars llumena.
Veig lo llindar boyròs de la posada
hont lo farcell de sas miserias l' arma
ne déu leixar, è, com aprop lo sguardo,
veyent lo temps decreixe, creix m' angunia.
He perseguit los goigs com las colomas
l' afamat esparver quan las ovira.
Al cel, febròs d' ergull é de supèrbia,
he motejat, y, ¡oh trist !, sobre ma testa
ha caigut altra volta la blasfemia
somovent mon albir que ferm se creya.
Del mèu arrunament ja 'ls cruixits sento.
Pensàvam' se' un gegant, com nin tremolo.
¿Valen remors pera lo cel atenye?
En un mar d' ells lo meu trist cor hi neda.
¿Hi val la fé? Ja nova fé m' abilla,
¡Perdó Senyor! è si de nou m' allunyo,
haja per cert trobar ta orella sorda.
Confés ne sò d' haver estat colpable:
los ulls del cos m' han allunyat ta glòria,
que me 'l atansen fès los ulls de l' ánima!
(De Francesch Pelay Briz.)
16