Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1867.djvu/154

L' Arab y sa maynada
Respirantne tas flors pe'l maig sortian,
Y ta oliva escampada
Sos nets per la tardor la recullian.
¡Ab quín dol, escoltantne
Del corn aragonés lo toch de guerra,
Tallá tos brots, donantne
Empriu á l' host de la guanyada terra!
Y 'l jorn de la conquista
Ab llágrimas del cor senyant sos passos,
Sense girar la vista,
Sortí ab l' infant mes xich estret als brassos.
Los cavalls trapitjaren
Dins lo solch sarrahí las bruyas tendres,
Y l's ferros enfonzaren
De la alquería en las calentas cendras.
 ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·  ·
¡Cóm reposava á l' ombra
Deslliurat lo baró dels durs arnesos,
Mentre 'ls llebrers sens nombre
Jeyan al sol assedegats y estesos!
Y de son puny volantne
Lo manyac esparver dalt tu s' posava,
Las unglas encreuhantne,
Y 'ls tendres cims dels branquillons vinclava.
Quant era un' alta hermita
Aqueix claper de trossejada runa,
Lo místich cenobita
Aquí s' agenollava al clar de lluna.
Al toch del monestiri,
Mans plegadas al pit,pregarias deya,