Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1866.djvu/58

Lo dia que vares naixer
fou un dia malehit,
mes li valdria á ta patria
que haguès nat un escorpí.
A la fera de la dida
devias rosegá 'l pit,
perque llet ¡malaguanyada!
te doná en lloch de verí.
Perque al véurerte a la terra,
no t' en traguè desseguit,
ab un cop de puny als polsos
enviante al paradís.
¡Qué no hagués avuy de ferho
la patria que t' engrandí,
no pensant que per la paga
la endogalasses aixís!
Tu de sos brassos de mare
n' has vist arrancar sos fills,
per anar terras enfora,
mes que á lluytar á morir.
Mentres forasteras tropas
en sos brassos feyan niu,
fent serralls d' aqueixas vilas,
d' aqueixos camps cementirs.
Tu sentires prou sas queixas,
tu sos gemechs has sentit,
tu l' has vista endogalada
com un lladregot mesquí.
Mes com bordissench deus esser
no has conegut los sospirs,
y podent bè deslligarla
vas estrenyent lo cordill.
Tu has vist tomar sa corona,
corona de jonchs marins,
son ceptre d' or una canya,
que n' esgalabra sos dits.
Veus que la creu l' aclapara,
y altre n' hi vols afegir;
tè set, y ab fel y vinagre
cremas son llavi sovint.
Si may t' ensenya las nafras,
giras la cara y te 'n rius,