M' invocan per l' injusticia,
Y m' invocan per l' engany;
Altres lluny d' ells me desterran
Per no fer ma voluntat.
Que som freda y trista, diuhen,
Que las il·lusions los mat',
Que los priv' de l' esperança,
Que los umpl' de enutjs mortals.
Y entelar lo spill intentan
De la impudicia ab lo baf,
Lo espill hont l' Etern s' hi mira
É hi mostra sa magestat.
Ay! qu' en son de folls los homens!
Ay! que n' están d' ubriachs!
¡{Collir la flor qui 's mostia,
Y lo perfum olvidar!
Oh romeu, lo bon romeu!
Oh romeu ben arribat!
Puis á mon palau vingueres
Jo te vull donar la ma.
Si mon nom t' ha de ser dòls,
Jo ne som la veritat;
Lluny de matar l' esperança,
Jo ne sò el manantial.
De lo sentiment qu' inspiro
La dolsor coneixerás,
Lo plaher íntim que donan
De ma eterna llum los raigs.
En l' enteniment de l' home,
Quant Dèu l' univers creá,
D' aquesta llum misteriosa
Una espuma hi va posar:
Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/74
Aquesta pàgina ha estat revisada.
