Jo no sè si fou deliri,
Jo no sè si fou somiant,
Que la vaig trobar un dia
Lluny, ben lluny de la ciutat.
Cansat del camí n' estava,
Del camí d' un arenal,
De las pujadas dels colls ,
De las baixadas als valls.
Jo'm trobí dins un boscatge,
Aprés del boscatge el mar,
Al mitj de la mar una illa,
Al mitj de l' illa un penyal.
Sobre el penyal una torre
Qui ne tè el portal tancat;
La verge al peu de la torre
Tota vestida de blanch.
¡Qué n' era de santa y noble
La espressió de son semblant!
¡Qué n' era de etsisadora
De sos ulls la claredat!
Ab la nau de la constancia
Jo ne vaig passar la mar;
Ab lo foch de mos desitjs
M' asseguí en el sèu costat.
— ¡Oh reyna de la hermosura!
Senyora de mon pensar!
Mes que sceptres, mes qu' imperis
La tèua mirada val!
Ben hage, ben hage l' astre
Qui 'n lo sender me guiá!
Qui me portá á ta presencia
Per qui tant he sospirat!
Pàgina:Jochs Florals de Barcelona en 1864.djvu/72
Aquesta pàgina ha estat revisada.
