las lletras catalanas véurer arribar tant aviat una altra época de lluhiment per sas glorias, en la qual cridás la atenció pública la bellesa de aquellas, quant ex abrupto isquè á sorpéndrerlos aquella inimitable composició den Aribau: Á Dèu siau, turons, per sempre á Dèu siau. Los aficionats á la poesía catalana endevinaren en lo autor un adalit que 'ls mostrava lo camí de la fama, y los quins miravan la llengua ab menyspreu quedaren maravellats al véurer quánta robustesa, quánt vigor, quánta energía, quánta ternura cabian en pocas rallas de nostra llengua. Ja la palissada quedava oberta, y lo primer que hi entrá fou lo autor de las Llágrimas de la viudesa, que no pot llegir un home de cor sense llansarne alguna, ni considerar un poeta sense donarli nom de modelo. Mes diria y men estich per no oféndrer la modestia del autor, que es gran amich meu, y que probablement ara me ascolta.
De aquestas dos fogueras saltaren mil espiras que inflamaren altres ingenis, y la poesía catalana despertá tal entusiasme entre los homes de lletras, que en lo any 1842 la Academia de Bonas Lletras, successora y hereva de la dels Desconfiats, obrí los Jochs Florals convidant als poetas y oferint los mateixos premis que lo antich Consistori. Guanyá lo primer premi en Joaquim Rubió, y desde llavors se aná madurant lo projecte de restablir los Jochs Florals ab tota sa puresa, y puig tinguí la honra de ser convidat ab sis companys pera constituir lo primer Cos de mantenedors, embestirem la empresa de conduhir á bon port la patriótica restauració de eixas poéticas festas. Lo excel-lentíssim Ajuntament nos oferí aquest histórich espay, nos doná coratge ab sa decidida protecció, volgué ésser lo Mecenas dels Jochs, que á mercé de tan generós impuls se han ja celebrat sis anys seguits y cada vegada ha crescut lo nombre dels contendents. Altras corporacions hi ha y altras personas que també contribueixen al major lluhiment de aquesta festa anyal, y casi sempre han afegit algun premi als votats de reglament per cada any.
Eixas festivitats y la concurrencia que acut á la present sala pera gosarne, proban que la llengua catalana no solament es per nosaltres la llengua mare ab la qual pensam, resam y cantam, sino que inspira á nostres poetas y los presenta á eixa arena poética ahont justan ab lo afany de donar mes preu á nostra llengua mateixa. Feu lloch, obriu pas als que diuhen que es morta, deixaulos entrar pera que conegan y oygan á nostres badors, fassan cortesía á nostre
